Pàgines

dissabte, 15 de setembre del 2012

Lloguer per celebracions



Fonda Núria
Societat Gastronòmica



Tens ganes de fer una festa amb els amics i no saps on?

Vols celebrar un aniversari, una comunió,
un bateig, una festa familiar i no et caben a casa?

Fes-ho tu  a la teva manera!!!

La fonda Núria, societat Gastronòmica t’ofereix:
Lloguer del menjador,de la cuina, la brasa, tots els serveis a la vostre disposició

Ens encarreguem de la neteja, de la llenya, dels estris de cuina, dels plats, coberts, copes.....

Si tu vols ens cuidem també de comprar, de portar-ho, també de cuinar-ho

Demana el que vols!!!

I nosaltres ho aconseguim!!! i tot al millor preu

Qualsevol idea que tinguis consulta!!, cercarem la manera de fer-ho possible.

dimarts, 15 de maig del 2012

La Fonda Núria acull una reunió dels cuiners slow food Km. 0


El pròxim 21 de maig bona part dels cuiners que formen part del
moviment Slow Food Km.0 es trobaran a Cal Blasi (del mateix
propietari que la Fonda Núria) per assistir a la reunió on s’han de
debatre alguns dels objectius d’aquest moviment. En aquesta
ocasió, el lloc escollit per la reunió és Berga on, de moment, tenen
un soci que és membre de El Club dels Sabors del Berguedà,
entitat que promou valors similars al moviment slow food pel que
fa la cultura gastronòmica.
El matí ocuparà la part més acadèmica de la trobada, però a partir
de les 2 i després d’un bon dinar a la Fonda Núria on els cuiners
podran degustar bona part dels productes de la comarca, els
participants a la trobada visitaran una explotació berguedana
d’ovelles ripolleses criades de manera ecològica.
Per ser considerat restaurant Slow Fook Km. 0 s’ha d’adquirir
producte directament a tres productors, com a mínim, que es
trobin en un radi de 100 quilòmetres del restaurant, la carta ha
d’incloure almenys 5 plats considerats Km 0. Un plat d’aquestes
característiques ha de comptar amb un 40% d’ingredients adquirits
als productors propers i l’altre 60% ha de ser productes ecològics
o que estiguin inclosos a l’Arca del Gust de Slow Food.
Aquest any 2012, en total hi ha inclosos 34 cuiners de restaurants
de Catalunya, 13 de Biscaia, 7 d’Astúries, 6 del País Valencià, 4
d’Andalusia, 4 d’Aragó i 3 del Valle del Tiétar-Gredos; els que en
formen part.

dijous, 10 de maig del 2012

Un recorregut a foc lent

Nova edició d’"A taula amb km 0" 
 

El concepte de quilòmetre 0 s’utilitza massa vegades com un ganxo per al comensal, encara que el seu significat no deixa de ser una mica incert, sense una pauta definida. Amb la guia, Rosa Solà (a la primera fotografia) i Daniele Rossi (el segon per la dreta), membres del Convivium Vázquez Montalbán (la secció barcelonina de Slow Food), han seleccionat aquells restaurants que segueixen els principis marcats en aquest àmbit pel moviment gastronòmic, sorgit a Itàlia en la dècada dels 80 com a oposició al menjar ràpid. “La selecció s’ha fet d’acord amb una sèrie de criteris, com l’ús de productes ecològics i de proximitat, la compra a petits productors, el respecte a les temporades, no utilitzar espècies en perill d’extinció… Són coses molt concretes, però és molt diferent el concepte que proposem nosaltres del genèric de quilòmetre 0, que no significa res”, detalla Rossi. Per això, els autors consideren que els xefs que apareixen al llibre van a contracorrent. “En aquests moments econòmics delicats, seria més senzill reduir costos en detriment de la qualitat, però ells continuen entossudits a fer el contrari”, declaren, en forma d’homenatge, Solà i Rossi.
Una de les disjuntives clau que planteja Slow Food és si un vol seguir sent consumidor o prefereix convertir-se en el que ells defineixen com a coproductor. Escollir la segona opció significa abandonar el rol habitual de client per interessar-se per una cosa tan invisible per a la societat actual com el camí que ha seguit un aliment abans d’arribar a la taula i comprovar si concorda amb el trinomi bo-net-just. Dit d’una altra manera, i seguint la filosofia bàsica del moviment, implicar-se amb un tipus d’alimentació de qualitat, local, sostenible i de temporada. Però fer el pas no és fàcil, i per això mai està malament una mica d’ajuda. Aquest és l’objectiu de la segona edició d’A taula amb km 0, una guia escrita en català i anglès que recopila els 33 restaurants de Catalunya que compleixen els requisits de Slow Food per considerar-se de quilòmetre 0.   El llibre, obra de Rosa Solà i Daniele Rossi i publicada per Pol•len Edicions, presenta els diferents locals a través de dades pràctiques, visions culinàries, petites històries sobre els xefs i receptes inèdites, a la qual cosa sumen informacions turístiques o sobre els productors que de cada zona. “Es tracta de 33 restaurants molt diferents entre ells, ja que s’hi poden trobar des d’estrelles Michelin fins a locals de carretera. Però tots tenen un denominador comú, i és que saben fer les coses molt bé”, van explicar els autors durant la presentació, la setmana passada a l’Aula de la Boqueria. “La nostra intenció –van afegir– és seguir reeditant la guia cada vegada amb més restaurants i cuiners”.
Amb el llibre a les mans es pot emprendre un recorregut per tot Catalunya, que té com a principal motivació viure una experiència gastronòmica, però amb el valor afegit d’un compromís garantit amb els productes i receptes de la terra, amb una matèria primera sorgida del treball dels productors de proximitat i amb una identitat que és, al capdavall, la que diferencia la seva cuina de qualsevol altra. Sense oblidar les possibilitats implícites de descobrir paisatges, pobles i persones que estan més a prop del que sembla.  Barcelona, al capdavant El camí comença a Barcelona, la localitat amb més presència a la guia amb nou restaurants, però després es bifurca per tot el territori, passant de les vores del Mediterrani a l’alta muntanya, sempre seguint l’estela del cargol que identifica el logo de Slow Food. A la capital catalana hi apareixen locals com el Monvínic i el Fastvínic, comandats pel xef Sergi de Meià, així com el Cinc Sentits de l’estrellat Jordi Artal; el petit Mam i Teca, ubicat al Raval; El Filete Ruso i el seu nou pas de rosca gastronòmic a l’hamburguesa; o el Matamala, on no només porten a terme una cuina basada únicament en matèries primeres ecològiques i de proximitat, sinó que també organitzen degustacions per presentar el treball dels seus productors.
Des de Barcelona i en direcció sud hi apareixen restaurants com La Salseta, de Sitges, o el Quintaforca, ubicat al petit poble de Nulles, a prop de Reus. El primer es caracteritza per una cuina tradicional que gira al voltant del massís del Garraf, els seus productors i essències, com demostren plats com el rap amb romesco o la coca de xató, calçots i sardines confitades. El segon busca, de la mà de Xavier Fabra, l’element sorpresa, tant de gustos com de presentacions, tal com es pot endevinar amb creacions tan suggerents com l’ostra dolça amb melmelada de tomàquet, codony i magrana amb vinagreta de soja.
Si es decideix posar rumb al nord, al Pallars Sobirà es concentren El Celler dels Joglars a Montardit, Fogony a Sort i l’Espai Tomata a la petita població de Burg, amb unes vistes impressionants que, igual que el menú, van mutant a mesura que se succeeixen les estacions de l’any. A Berga, la Fonda Núria serveix cuina tradicional de muntanya amb un punt de vista modern però sense estridències, mentre que, a Banyoles, el Cafè del Poste elabora una cuina senzilla i honesta amb sensibilitat ecològica.
El recorregut pot acabar a la Costa Brava, amb la cuina saludable de la terra d’El Fort d’Ullastret, o amb els arrossos de peix del Casamar de Llafranc, un altre dels locals amb estrella Michelin que apareixen al llibre. En tot cas, gràcies a la guia A taula amb km 0 està en mans de cadascú seguir el seu propi camí, això sí, deixant que el trajecte es vagi cuinant a foc lent.
Text: 
Eduard Palomares

diumenge, 29 d’abril del 2012

Carta de begudes Ecològiques, anem millorant

Vi Negres
D.O. Conca de Barberà
        Carlania Criança (2007)                      
        Petit carlania     (2011)                       
D.O. pla de Bages
        Petit Bernat (Oller del mas) Km. 0           
(certificat de verificació de la petjada de carboni de la la British Standards Institution (BSI))

Vi Blanc
D.O. Conca de Barberà
        Carlania (2010)                           
D.O. Penedes
        Sasseppa malvasia sec (Baluard slow Food) 
    
Caves
Okhre Brut nature   
                      
Vi Escumós
Ancestral Malvasia (dolç) (Baluard slow Food)   

Cervesa
Toc d’espelta (Gallecs) Km.0               

dimecres, 11 d’abril del 2012

El pa Km 0

Pa d'espelta i camut, l'integral
Pa de farina blanca
Tots els fan a can curtichs i el cereal es de Cal Pauet l'Espunyola.

dilluns, 9 d’abril del 2012

El nostre Farcellet cruixent de verdures, petita amanida amb calçot sense feina, romesco i oli d'olives negres. Km.0




Ja tenim els primers vins Ecològics!!!


Vi Negres
D.O. Conca de Barberà
        Carlania Criança 2007                 

D.O. Conca de Barberà
        Petit carlania     (2010)                 

Blancs

D.O. Conca de Barberà
        Carlania 2010                           

D.O. Penedes
        Sasseppa malvasia sec                 


Caves i vins Escumosos.

Ancestral Malvasia (dolç)                        



dimarts, 3 d’abril del 2012

Fonda Núria, revolució a Berga

Els mítics Cal Blasi i Fonda Núria de Berga es reconverteixen en un bar i un restaurant ecològic, macrobiòtic, Km0de Slow Food i vegetarià.


  • IMG_2647-ok
  • IMG_2685-ok
  • IMG_2647-ok
  • IMG_2685-ok
Producte estrella
Verdures, carn i peix a la llenya
Apte per a
tothom
Preu
Menú: 16 euros. Carta: 35 euros
Contacte
Plaça de Viladomat, 17  08600 Berga. 938 22 20 05. Tancat de diumenge a dijous. 
A Berga tothom els coneix. Tots dos. En un, Cal Blasi, els berguedans hi han passat mitja vida: hi han esmorzat, dinat, berenat i sopat; han fet un porró de mau-mau per Patum, s’hi han emborratxat, s’hi han enamorat, hi han arreglat el món i s’hi han fet grans. Anar-hi amb un bon amic de la ciutat m’ajuda a situar-me, a entendre el context, a veure-ho a través de la seva mirada. Cal Blasi i la Fonda Núria de Berga continuen gairebé intactes per fora, però, per dins, en l’essència, han canviat profundament. Sobretot la Fonda.
En Jordi Gómez és berguedà i va començar a treballar als fogons d’una altra fonda, la Fonda Catalunya, amb en Toni Massanès, el director actual de la Fundació Alícia. Eren els anys setanta i, ja en aquella època, també amb les germanes de l’Hispània, van ser pioners a explorar una nova cuina catalana, és a dir, a revisar la cuina catalana tradicional i a convertir-la, alhora, en una cuina d’autor, de fusió. Després de treballar en tot tipus d’establiments d’arreu del país, inclosos la Hoffman (Arnani) i el Jou, ara fa dos anys, en Jordi i la seva parella, l’Amor Pellitero, van quedar-se la propietat del Blasi, i fa deu mesos van decidir reconvertir la Fonda Núria.
De fet, l’Amor és clau en el procés que els ha portat fins on són avui. Ella va ser una de les ànimes del moviment macrobiòtic dels anys setanta a Barcelona. Amb en Josep Maria Vilagrassa va regentar durant uns quants anys el Macrobiòtic Zen i actualment és la gerent de l’Escola Fortman, centre de teràpies naturals situat a Berga (Berguedà) i una referència en alimentació saludable a Catalunya.
La creativitat i innovació d’en Jordi i la tendència vegetariana i saludable de l’Amor han convertit Cal Blasi i la Fonda Núria en dos establiments únics que, a més, són una autèntica institució al poble, i encara fan més original i genuïna la proposta. Imagineu-vos l’escena: de cop, el bar del poble, aquell ateneu, aquell casal, aquell casinet, aquella institució municipal, es reconverteix i proposa, a la mateixa pissarra del menú, plats macrobiòtics, Slow Food i vegetarians.
La Fonda Núria té, des de fa poc, la placa Km 0 de Slow Food i pertany també al club de Sabors del Berguedà. El 80% dels productes són ecològics, i en Jordi concentra gran part del seu esforç a recuperar varietats de la comarca, com ara les patates del bufet, l’ovella ripollesa o el pèsol negre, que el compra a Cal Puxica de Gòsol. Slow Food, com ja sabeu, promou la recuperació de varietats perdudes a través de l’Arca del Gust. La més especial és el forment o blat d’espelta escairat, que els fa arribar en Pep Bové de Cal Pauet, i que té totes les propietats i virtuts d’un cereal integral. El tastem en forma de paella: un plat únic que no conté ni el sofregit sovint massa contundent ni la pesadesa d’un gra d’arròs blanc, refinat i buit de nutrients.
“També estic treballant per tenir un formatge de cabra de Sant Jaume de Frontanyà, un altre de les Lloses, el pa ecològic és d’espelta i kamut, el cereal me’l subministra en Pep i el pa l’elabora el forn d’aquí el costat, Cal Curtichs, forn que també elabora el pa per a la Rosa Galindo del meravellós Pla de l’Orri, que ara ja està començant a oferir cuina saludable i macrobiòtica als seus hostes”.
Al Berguedà s’estan movent coses i hi ha uns quants pioners, com en Pep Bové, que conviden a fer un cop de cap. “Ara volem organitzar, fins i tot, paquets turístics perquè la gent vingui a la comarca i faci una visita primer als productors, vegi com es cultiva, com es recull i després arribin al restaurant conscients de la procedència, el respecte i cura en els cultius, la collita, etc. Això ens ajudarà a fomentar que cada cop hi hagi menys intermediaris.” Així tindreu l’oportunitat, per exemple, de conèixer les germanes Casabella d’Olvan, que fan petites filigranes amb nyàmeres i bolets com el xiitake o el cep, i que tastem a l’amanida en forma de galetes.
“Ara mateix he descobert que hi ha un noi d’aquí a prop que fa calçots! Fins ara no n’he volgut oferir, perquè molts dels calçots que s’estaven comercialitzant eren transgènics! Però ara sí,perquè sé de quin camp vénen i són de temporada.”
Llegir o escoltar aquest model de vida és engrescador, però, a la pràctica, no és fàcil. La cuina ecològica, que cuida els processos, la qualitat del producte, les coccions, les presentacions…costa que sigui rendible. Ara bé, “si hi creus i vius amb poc, es pot fer”, em diu l’Amor, que és qui porta el timó de Cal Blasi, que ofereix una carta tan i tan variada que et perds: menú macrobiòtic, menú del dia, quatre plats vegetarians fixos, tapes, entrepans…
“Hi ha famílies que no ens coneixen i que, quan entren i veuen que fem plats vegetarians i macrobiòtics, em diuen: «Oh! Que bé! Quina il·lusió trobar aquí opcions per a mi!»”. Tot i això, la gent de Berga no hi està acostumada, i sovint confon la cuina vegetariana amb una cuina per fer règim, i hi ha dones que ho demanen pensant que així s’aprimaran. Però,vaja, benvingut sigui si el menjar sa acaba tenint sortida.
L’assignatura pendent que té ara la Fonda Núria són els vins ecològics, i, a més, el local no està actualitzat i té una decoració austera i poc moderna. De totes maneres, un cop a taula, les muntanyes i el Santuari de Queralt us faran sentir en un lloc autèntic on, ni tan sols als plats, hi ha floritures excessives, sobretot de cocció: “No m’agrada marejar el menjar. Cuino la matèria primera d’una manera senzilla i al plat. Faig una cuina honesta”. Per això els calçots es diuen “Calçots sense feina amb la seva salsa”. I encara que quedeu molt tips, demaneu la crema catalana amb maduixes, xocolata i neula artesana.

Núria Coll
Núria Coll
ncoll@etselquemenges.cat
Directora d'etselquemenges // www.nuriacoll.cat
2 d'abril 2012

 http://www.etselquemenges.cat/restaurants/fonda-nuria-revolucio-a-berga-10429/

dilluns, 27 de febrer del 2012

La voracidad europea



Gustavo Duch
Coordinador de la revista ‘Soberanía alimentaria, biodiversidad y culturas’
Ilustración de Federico Yankelevich

El cálculo me lo hizo el periodista ambiental Jordi Bigues: un árbol de cacao produce cada año un kilogramo de cacao procesado, listo para comer. Si el consumo de este bien al año y por persona en el estado español es de 5 kilos de media, significa que en Costa de Marfil o en cualquier otro territorio tropical, tengo cinco árboles plantados a mi nombre. Si pensamos en el café, otro cultivo tropical, las personas que tomamos un par de tazas diarias tenemos en usufructo 18 cafetales. Amos de una miniplantación.
En un sistema de comercio perfecto y solidario, con los niveles de consumo equilibrados a las posibilidades de la naturaleza, quizás este uso de tierras ajenas podría ser un simple intercambio beneficiario para consumidor y productor. Pero no es así. Detrás del cacao o del café hay muchas horas de trabajo infantil y salarios de miseria, de seres expulsados de sus tierras y de tierras agotadas de tanto exigirles. Por lo que conocer este dato en el caso de bienes que sólo algunos países por su clima pueden producir es revelador. Pero ahora que sabemos que la comida que nos llega a nuestras mesas, la madera con la que se fabrican los muebles, y desde luego los agrocombustibles con los que pretenden asegurar el llenado de los depósitos de los autos vienen de muy lejos, ¿qué pasa si contabilizamos cuántas vacas, cerdos, gallinas, frutales, maizales, pinos, palmas africanas, etc. tenemos en nuestras nóminas agroalimentarias?
Bien, el cálculo ya está hecho. Partiendo del indicador conocido como huella ecológica, que representa “el espacio de Planeta que cada población usa para generar los recursos necesarios y para asimilar los residuos producidos” (es decir, una medida que enfrenta consumo y sostenibilidad) aparece ahora un nuevo indicador, la huella del uso de tierra, que se centra en calcular la superficie que requiere una persona o un país para disponer de los productos agrícolas y forestales que utiliza. Igual que la huella ecológica, esta medida nos alerta del sobreuso general al que estamos sometiendo a la tierra; visualiza la injusticia del hambre en países productores de alimentos; y añade, como veremos, un valor de dependencia: con estos cálculos podemos interpretar la actual vulnerabilidad alimentaria a la que ha llegado Europa.
El cálculo de nuestro uso de alimentos, madera o energía, es fácil si lo medimos en la cantidad de tierra necesaria para su producción. La superficie es un parámetro que nos permite sumar la tierra dedicada a los cultivos de tomates o pepinos de nuestras ensaladas foráneas –con altas probabilidades de que sean tierras propiedad del rey de Marruecos–; las hectáreas necesarias de soja para el engorde de nuestros platos carnívoros –cien por cien provenientes del latifundismo oligarca sudamericano– o las hectáreas de palma africana –seguramente plantadas en Indonesia o Colombia dejando en el camino graves episodios de violencia–, que crecen y explotan para fabricar el llamado biocombustible. Sólo quedan fuera de estos cálculos, lógicamente, los productos marinos, que mediante otras informaciones sabemos que en el caso de Europa provienen en un 70% aproximadamente de mares ajenos.
Como era de esperar, los estudios emitidos por la organización Amigos de la Tierra sobre la huella del uso de la tierra indican que EEUU se sitúa en el primer lugar de consumo, con 900 millones de hectáreas para la alimentación de su población. Europa somos los segundos, consumiendo 640 millones de hectáreas de tierra, es decir, utilizando el equivalente a 1,5 veces su propia superficie, convirtiéndonos en el continente más dependiente de la importación de tierras. Somos, de hecho, la población que más tierra tomamos prestada (a veces bajo tratados comerciales, a veces por la fuerza de las armas) de otros continentes: un 60% de la tierra consumida en Europa es importada.
Los factores que nos han llevado a esta situación son fáciles de descubrir. En primer lugar, unas medidas políticas europeas encaminadas a comprar la comida fuera despoblando nuestro medio rural; en segundo lugar, el excesivo consumo de carne que se ha ido imponiendo progresivamente desde la agroindustria a la población, que lleva a la necesidad de importar millones de toneladas de cereales y leguminosas para engordar ganado; y en tercer lugar, los criterios políticos de favorecer el agrocombustible como fuente energética.
Muchas consecuencias tiene este modelo alimentario de tierras conquistadas, aunque hoy debemos señalar dos que pueden pasar desapercibidas. Una, Europa es vulnerable alimentariamente hablando. Es decir, no somos para nada autosuficientes y una mala cosecha de soja en Argentina, por ejemplo, puede significar falta de leche, carne o huevos en nuestros supermercados. O una especulación con el valor del maíz en la Bolsa de Chicago, como le gusta hacer a Goldman Sachs, por ejemplo, representaría en nuestras balanzas comerciales un incremento en el coste de las importaciones.
Dos, detrás de este modelo de agricultura globalizada y de consumo excesivo está el acaparamiento de tierras que desde hace una década se está extendiendo como una plaga por los países más pobres. Los cálculos indican que una superficie equivalente a la mitad de la tierra fértil disponible en Europa ya ha sido adquirida (a precios de risa, si es que hay precio) por capital extranjero en los mejores lugares de países africanos o sudamericanos. Hoy, el acaparamiento de tierras fértiles en países agrícolas del Sur es seguramente el mayor responsable de la nueva población hambrienta despojada de su medio de vida. Para detener la dependencia y el hambre la ecuación es sencilla: cuidemos la agricultura local, consumamos con medida lo que los pequeños productores locales producen en cada temporada. Todo está conectado.

 http://blogs.publico.es/dominiopublico/4837/la-voracidad-europea/

divendres, 20 de gener del 2012

Forment ( Blat escairat)

 Aquest cap de setmana recuperem un aliment, molt Antic i típic del alt Berguedà, el Forment o Blat escairat, amb l'ajuda del Pep de cal Pauet a la Espunyola

  Paella de Forment amb costella, i botifarres.Km.0 

 

El blat escairat és un producte típic del Berguedà i de la Catalunya interior, tot i que el seu conreu és minso històricament, si el comparem amb el blat de moro escairat.

 Aquest cereal té els mateixos usos que el blat de moro escairat, més popular. Els plats on els cereals són utilitzats pelats o trencats han estat habituals arreu del Mediterrani. Al procés de treure la cutícula del cereal se l’anomena escairar i es fa en uns molins especials anomenats escairadors. Amb la introducció del seu conreu per part dels àrabs, l’arròs va substituir el blat com a cereal no mòlt. Però a la Catalunya interior, on la producció d'arròs era impossible i el comerç escàs per la mala comunicació endèmica, el blat pelat ha continuat formant part de la dieta dels menys afavorits fins fa ben poc. Ara, ja per gust, al Berguedà se’n continua menjant. Es tracta d'un gra petit i allargat, de pocs mil·limetres de diàmetre, i torrat. Un cop torrat, es conserva en cambres refrigerades, que en garanteixen el consum durant tot l'any.

 http://www.gastroteca.cat/ca/fitxa-productes/blat_escairat/